Data de publicació: 15 de Maig de 2006
Diumenge 14 de maig. Vuit del matí. Primera excursió d’enguany del Taller d’Història pel país. Primera sorpresa: l’autocar no és com els habituals sinó de dos pisos. El motiu: aquesta sortida ha despertat l’interès de força socis i, per això, la Junta ha hagut de llogar un de més capacitat. Anem a visitar Montserrat, lloc emblemàtic per excel•lència dels catalans. Aquest any se celebren dos aniversaris: el 125è de la proclamació de la Verge de Montserrat com a patrona de Catalunya i el 25è del nostre Taller; no està gens malament, són dates històriques totes dues i, per tant, l’excursió té un significat doblement estimulant pels 62 socis de la nostra entitat que assisteixen a l'activitat.
El Campionat de Catalunya de cotxes ens obliga a modificar la ruta i, en comptes d’agafar l’AP-7, hem d’anar per l’Eix transversal, molt més lent i feixuc. Això ens suposa arribar a Montserrat amb 40 minuts de retard, element que tindrà molta transcendència més tard.
Dividits en dos grups, ja que el gran nombre de socis així ho aconsella, visitem l’Espai audiovisual, on rebem una explicació sobre Montserrat i el seu significat, la seva història, la seva vida quotidiana, els grans esdeveniments ... A les 12 intentem veure i sentir l’Escolania; sentir encara és mínimament possible, però veure’ls es converteix en una tasca gairebé gegantina. Ens adonem que Montserrat ha canviat molt des de les darreres visites que vam fer, hi ha una gran massificació, amb turistes estrangers, nacionals i estatals per tot arreu. Preguntem si es tracta d’un dia especial, però ens contesten que sempre és així, i que encara hem tingut sort, ja que pel pont de l’1 de Maig, es van batre tots els rècords de visites.
Ens dirigim cap al Museu, alguns amb els ulls encara un xic humits després d’haver escoltat el Virolai (sempre la mateixa emoció en el cor dels catalans, siguin catòlics, ateus, o de la ideologia que sigui: el Virolai és molt més que un cant a la Verge). Visitem el Museu i ens sorprenem de les meravelles que guarda, fruit de les donacions de particulars, sobretot d'un gran mecenes de nom Salas Ardid. Caravaggio, Picasso, Dalí, Casas, Nonell, Vayreda, Rusiñol i altres gran mestres de la pintura ens permeten contemplar les seves obres. També hi ha espai per a l’arqueologia: Egipte, Mesopotàmia... En resum: un Museu que sorprèn perquè té peces que no podíem imaginar i perquè ofereix una espècie de “tast” d’art, amb una mica de tot.
Dinar al restaurant. Com sempre, molt bon ambient, germanor i moment de parlar amb veïns que, sovint, la pressa quotidiana ens impedeix tractar com es mereixen.
Havent dinat, la visita estel•lar del dia: ens rep personalment el pare Josep-Enric Parellada, rector del Santuari. Tenim l’honor de poder estar amb ell, escoltar les seves paraules i poder fer totes les preguntes que la nostra curiositat ens dicti; com ja ens ha advertit al començar: “No hi ha preguntes impertinents”. Li fem lliurament de tres llibres de la col•lecció del Taller, els quals seran, com ens promet, a la Biblioteca de Montserrat. És a dir, el treball del Taller i Maçanet de la Selva, amb els altres 300.000 llibres que conformen una excepcional biblioteca. Quin gran honor, lligats per sempre més a la història del Santuari de Montserrat! Després, fem ofrena col•lectiva a la Verge de Montserrat d’un gran centre de flors naturals, dipositat pels més petits del grup als peus de la Verge. Malauradament, els quaranta minuts de retard ens passen factura: el terrorífic horari de Mossèn Parellada l’impedeix complir amb la segona part de la visita: un passeig pels excepcionals jardins privats de la comunitat benedictina. Malgrat això, ningú es queixa, tothom és conscient que hem estat partícips d’una ocasió única, d’un moment per recordar i per explicar: el rector del Santuari de Montserrat ha dedicat una bona estona del seu valuós i escàs temps a estar amb nosaltres, a sentir parlar de Maçanet.
Una darrera passejada ja més tranquil•la ens permet fer la darrera fotografia, el darrer passeig, la compra sempre ajornada pel final. Poc després, altre cop a l’autocar i cap a casa; la cursa s’ha acabat, i ja ens podem atrevir a passar per l’autopista. Pel camí els comentaris, els somriures, una sensació de tranquil•litat, de benestar, d’haver passat un dia inesborrable.
I l’11 de juny, cap a Bellpuig.
