A Maçanet de la Selva, situat al bell mig d'un antic llac plio-quaternari les restes del qual en són l'estany de Sils recentment recuperat, s'instal·laren els primers pobladors de la zona. S'han trobat restes lítiques superficials del paleolític inferior i mitjà als turons de Rosfèlix, puig Marí, can Roura,... i pràcticament a tots els llocs més alts del terme municipal. El material trobat, tallat en roques locals, està format per ascles, nuclis, trinxants, choppers, chopping tools, bifacials, etc.

Cal Coix és una estació del paleolític superior, concretament de l'aurinyacià final (24.000-20.000 a. de C.), tot i que hi apareixen elements anteriors i també posteriors, del bronze inicial. A l'igual que a cal Coix, en les estacions abans esmentades i en altres, hi apareixen elements d'èpoques diferents. Del paleolític superior destaca una fulla solutriana (17.000-15.000 a. de C.). Del neolític s'han trobat peces tallades en sílex, com ganivets i puntes de sageta, i peces polides sobre roques dures, sobretot destrals de cornubianita.

Els íbers van instal·lar-se al poblat de Montbarbat entre els segles IV i II a. de C . De 5.700 m de superfície, compartit amb el terme de Lloret de Mar, aquest poblat es donà a conèixer com a conseqüència de l'obertura de vials de la urbanització Montbarbat i es començà a excavar l'any 1978. i es protegí la zona per evitar la destrucció del poblat.En aquest jaciment hi va aparèixer gran quantitat de ceràmica gris emporitana, àtica de vernís negre i ceràmica comú ibèrica, feta a mà i a torn.

També es trobà ceràmica ibèrica al turó de cal Coix i al sector oest de Martorell hi ha restes d'un poblat amb testimonis ibèrics i romans.

L’única referència antiga escrita de la romanització de la qual tenim constància és del segle XVII i es deu a l’escriptor Joan Gaspar Roig i Jalpí, que, entre d’altres coses, diu, referent a Maçanet, que fou famosa com a vila en temps dels romans.

De fet, tot l’entorn és un gran assentament romà. Ho confirma el fet que, durant la construcció de les escoles velles (on avui hi ha l’Ajuntament) hi aparegueren restes de parets i voltes que serviren com a suport als fonaments. També, durant les obres de sanejament del carrer Nou (1946), s’hi trobà una sitja de grans dimensions encara avui enterrada. Així mateix, en les obres que van fer-se en aquesta zona, es localitzà un gruix important de farcit com, també, en les excavacions al Palau de Foixà, portades a terme entre els anys 1994 i 1998. També en la neteja del castell de Torcafelló s'han trobat restes de teules romanes, de dolia, àmfores i ceràmica diversa, ibèrica i tardo-romana.

La troballa més important, però, va ser a l'hort d'en Bach (1991), situat a uns 20 m al nord de l'edifici de l'Ajuntament, durant la construcció d'uns pisos que va destruïr totalment un important jaciment. S'hi trobaren teules romanes, molins de gra, d'oli (trull), peces de teler, fragments d'àmfora, vidre, metalls, terra sigil·lata, restes de fauna i monedes (la més antiga del S. II a. de C.). No més es poguè recuperar una petita part del seu contingut.

El primer document de l’època medieval que avui es coneix i en el qual es fa referència a Maçanet data de l’11 d’agost de l’any 919. Aquest document tracta de la venta que fa Emo, filla de Sisegodo, a la comtessa Garsenda, vídua de Guifred II, d’unes propietats, situades a la vall de Llagostera, en el comtat de Girona: “Els límits que té Locustaria (Llagostera), amb les seves viles, vilarets i termes són pel costat d’orient als termes de Valle Arace (la vall d’Aro) o Penitese (Penedes, dins el terme municipal de Llagostera) o bé a la Mar; i de migjorn arriba fins a la Mar, o bé als termes de Caldeses (Caulers) o límits de Mazanedo (antic terme de Maçanet de la Selva), a ponent igualment als termes de Mazanedo o als límits de Calidas (Caldes de Malavella) i ...”.

Existeix un altre document, fins fa poc considerat el més antic, que fa referència a Maçanet com a unitat singular i delimitada el qual dóna fe del fet que, l’any1001, els comtes de Barcelona-Girona, Ramon Borrell i Ermessenda de Carcassona, van concedir al vescomte de Girona Seniofred l’alou de Lloret. Maçanet era, fins llavors, un sol territori unificat que comprenia també els termes del que són avui Vidreres i Lloret. El document diu: “En nom del senyor. Jo, Ramon, comte i marquès, i la meva muller Ermessenda, comtessa, som donadors envers tu Seniofred vescomte. Car és manifest que tu vas fer-me concessió a precari de l’alou que tenies al comtat de Besalú en el lloc anomenat Palou ... I per això et donem a tu el nostre alou que tenim al comtat de Girona en el terme de Maçanet, en el lloc que anomenem Lloret, que conté cases amb corts i horts, arbres fruiters i no fruiters, terres i vinyes, bosc, conreu i erm ...”.

El 1079 es consagrà l’església de Sant Romà de Lloret (avui ermita de les Alegries) i, en la definició d’aquesta parròquia rural, es corrobora que el territori corresponent li havia estat segregat a Maçanet. Per aquesta data, Vidreres devia tenir el terme senyalitzat, encara que els límits eren una mica provisionals, ja que, l’any 1385, hi havia vuit cases que eren inscrites en els dos municipis.

També en el segle XI es construeix el castell de Torcafelló (anomenat inicialment Torcafelón) que des del seu inici va pertànyer al vescomte de Girona. La primera notícia d’aquest castell és de l’any 1106, en què Guillem Ponç, del llinatge dels Cabrera, jurà fidelitat al comte Ramon Berenguer I pels castells de Blanes, Argimon i Cabrera. Restaren exclosos d’aquest jurament els castells de Barrés, de Brunyola i de Torcafelló. També en aquesta mateixa època es construeix l’església de Sant Llorenç. En el 1207 el capellà titular de la parròquia era el canonge Guillem de Cartellà, fill d’Ermessenda de Cartellà.

Dintre la petita noblesa de Maçanet trobem els Maçanet, senyors que des de l’any 1116 fins al 1206, tenien la torre que prengué el nom de Cartellà. L’establiment d’aquest llinatge a Maçanet va tenir lloc als voltants de l’any 1159 pel casament d’Arnau Guillem de Cartellà, senyor de Santa Eugènia i Salt, amb Ermessenda, pubilla de la casa de Maçanet, que tenia la torre per cessió del vescomte de Cabrera després dita de Cartellà.

També trobem els Palau, senyors que radicaren a Maçanet des de l’any 1174 fins al 1362, els donzells Foixà un dels quals, Arnau de Foixà, comprà el 1207 uns masos al rei. Aquests donzells van emparentar amb els Palau per casament d’un d’ells l’any 1239 i amb els Trilla per casament el 1362 d’un altre, Simó de Foixà. Els Trilla eren cavallers d’entre els quals se sap que un d'ells, Simó de Trilla, l’any 1329 cobrava part dels delmes de l’estany dels comtes de Cabrera. Els castlans Torcafellò vivien en representació dels Cabrera al castell que el 1231 prengué aquell cognom amb Arnau de Torcafelló. També els Roura, els Castellet, els s’Oliva, els Pineda, els Puig, els Manresa, Joan de Sarriera i els Jalpí formen part d’aquesta petita noblesa local.

La categoria de vila representa un grau intermedi, generalment pel nombre d’habitants, entre el de poble i el de ciutat i corresponguè a la possessió de certs privilegis. Tot i que no s’ha trobat fins avui cap testimoni documental de la concessió de tal privilegi expressament atorgat per l’autoritat sobirana, des de temps immemorials la població de Maçanet frueix del títol de Vila, el qual li donà certa preponderància sobre els pobles de la rodalia.

Es troba mencionat per escrit des de l’any 1385 però se sap que totes les condicions requerides per a la categoria de vila les va tenir el municipi de Maçanet almenys des de l’any 1318, en què obtingué el privilegi de mercat. Més tard, l’any 1393, el poble assolí el privilegi de fira. En aquest darrer document s’esmenta ja l’organització municipal en forma d’universitat i els seus administrats son anomenats prohoms (probi homines).

Des de l’any 919 l’evolució demogràfica ha anat experimentant alts i baixos, com a conseqüència de les pestes i epidèmies i també per les guerres entres els comtes i reis de l’època que periòdicament assolaven aquestes contrades. La consueta de l’any 1371 parla de 146 focs que equivalen a uns 657 habitants (segons els historiadors, un foc representava una unitat familiar de 4 o 5 persones).

L’any 1385, Maçanet tenia 123 focs (554 habitants); el 1497, 423 habitants i el 1553, 468 habitants i no es tenen més dades fins l’any 1718 en què, segons l’Enciclopèdia Catalana, tenia 327 habitants. Aquest cens, però, fou fet al cap de quatre anys d’acabada la Guerra de Successió i no és gaire fiable.

El 1787 ja s’havia produït una important recuperació demogràfica, amb un cens de 934 habitants. El 1860 havia augmentat fins a 2671 però en el 1900 havia tornat a baixar i quedava amb 1462 habitants; 1671 a l’any 1940, 1525 a l’any 1970 i 2996 a l’any 1989. La població de Maçanet, al 2002, era de 4510 habitants.

Fins al segle XIX i bona part del XX, la gent de la vila de Maçanet vivien dedicats, quasi en la seva totalitat, a treballar la terra tot i que pocs eren propietaris de les finques que treballaven en qualitat de masovers. Hi havia també un nombre d’artesans (ferrers, fusters, carreters, espardenyers, sabaters, sastres, forners, barbers, etc.) i alguna botiga de queviures. D’aquests oficis artesanals l’únic que va destacar fins a la meitat del segle XX, va ser el d’esclopeter.

A les acaballes del segle XIX (cap al 1880), quedà paralitzada l’expansió urbanística de Maçanet. Els anys 1919-1920 s’instal.là l’enllumenat elèctric públic a la vila, i en 1932, el telèfon públic. Entre els anys 1937 i 1946 es completà la xarxa de clavegueram. En tots aquests anys no va construïr-se pràcticament cap nova edificació fins a l’any 1948 que és quan es feren les anomenades casas baratas que va promoure la Obra Sindical del Hogar. Els anys 1950 es construïren al carrer Vidreres un seguit de cases que completaren aquest carrer i l’any 1966 es portà a cap l’obra de proveïment d’aigua al poble. No obstant no va ser fins al 1972 que es va construir el nou dipòsit d’abastament d’aigua i fins al 1988 que es va fer la portada d’aigües de la Tordera. L'any 1970 s'enderrocava l'antic porxet de la rectoria i de l'hort de l'església obrint-se la plaça cap a l'actual Avinguda de Sant Llorenç.

La indústria a Maçanet apareix cap als anys 1970 amb la creació dels polígons de Puigtió, can Roura i el Paratge de la Creu. Algunes de les indústries i empreses que tenen la seva seu a Maçanet, donen feina a un nombre considerable de treballadors. Altres, les més nombroses, són tallers i petites empreses sobre tot relacionades amb la construcció.

L'any 1975 es construïa l'autopista A7 i s'inaugurava la piscina municipal. Pocs anys més tard, el 1978, s'inaugurava el col·legi Grup Escolar Sant Jordi. Ja en plena restauració democràtica, el 1983 es col·locava la primera pedra del nou Ajuntament, mentre el 1985 s'enderrocava l'Ajuntament vell on s'hi construí l'edifici que va servir d'escola d'art i més tard de Casal dels Jubilats i s'acabaven les obres del Pavelló Esportiu. Ja en la dècada de 1990 arribava a Maçanet el gas natural, s'inauguraven les obres del castell de Torcafelló, es rehabilitava la Pista Jardí i Societat Recreativa. El canvi de segle i mil·leni comportà la inauguració de les obres del Pou de Glaç de Buscastell i l'aprovació d'un nou Pla General d'Ordenació Urbana. Tot plegat mentre s'arranjaven diversos carrers, s'ampliava el dispensari i s'habilitava la capella de Sant Sebastià.

La construcció de l’autopista A7, junt amb el Polígon Industrial, per una banda, i les urbanitzacions, per l’altra, han alterat sensiblement el paisatge natural del terme municipal i han estat motiu d’un creixement demogràfic i urbanístic molt important. L’espai rural de Maçanet, com a altres indrets de Catalunya, va ser l'objecte de la implantació de diverses urbanitzacions que es van poblar de gent procedent de Barcelona i la seva àrea metropolitana. L'any 1969 es construïa la primera àrea urbana coneguda com a Urbanització de Martí Tomàs, actual Avinguda de Catalunya. El ràpid creixement de la vila portà a una racionalització del creixement urbanístic plasmat el 1972 en el primer Pla General d'Ordenació Urbana. El mateix any s'iniciava la construcció de la Urbanització Bellavista, situada prop del nucli urbà antic, i les primeres cases de la urbanització Martí Tomàs, al peu de la llavors carretera del Cementiri, començant així l’expansió urbanística del poble per tots costats. També a partir d’aquest any començaren a promoure’s les urbanitzacions anomenades de segona residència, començant per la de Massanet Residencial Park amb 2467 parcel.les i la dels Pantans de Montbarbat amb 1003 parcel.les. L’any 1975 s’emprèn també la construcció de Mas Altaba, amb 698 parcel.les. Finalment, el 1974, comença a construïr-se l’anomenada urbanització del Molí, també amb habitatges de segona residència però que en ser molt a prop del poble s’ha convertit gaire bé en un barri urbà de la vila.

Massanet Residencial Park, la primera i també la més gran de Maçanet, amb una extensió de 187,3 Ha, es va construïr en la finca anomenada El Suspiro, pertenyia a Antonio de Trincheria però va ser adquirida per la Mª Teresa Palazón. La requalificació dels terrenys agrícoles en urbanitzables va ser feta pel Plà General d’Ordenació Urbana aprovat en 1972 quan era alcalde en Juan Munsó Prats tot i que des del 1965 ja s’havia estat preparant sota la direcció de l’arquitecte barceloní Josep Mª Romaní, essent alcalde en Salvador Rovira Deulofeu. El 1983, essent alcalde Antoni Planas Ciurana, es va aprobar la revisió del Plà General d’Ordenació Urbana que va permetre l’ampliació d’aquesta urbanització a altres finques properes. Una planificació defectuosa del desenvolupament del projecte va fer que els costos associats a la instal.lació dels serveis (apertura de carrers, clavegueram, enllumenat, etc.) esdevinguessin molt superiors als pagats pels parcel.listes en el moment de la compra el que va dur els promotors a la fallida.

Els pantans del Mont Barbat va ser establerta en la mateixa època que l'anterior en la vessant nord-est del Mont Barbat, la muntanya més emblemàtica de la serralada litoral, just a sota del que seria una de les troballes més importants del neolític ibèric i coberta per un bosc mediterrani força característic de les zones obagues que, en molts indrets ha estat (i és) completament talat pels nous parcel.listes. Com en el cas anterior, aquesta urbanització va experimentar un procés semblant. Els promotors van adquirir la finca principal anomenada del Pibiller amb certes obres d’urbanització i els dos pantans ja fets pel propietari anterior. Tot i que la mida mitjana de les 1003 parcel.les era superior als 1000 m2, només les va fer lleugerament més costoses a les de Massanet Residencial Park. Aquí també va tenir lloc la fallida dels promotors, establint-se’hi una Junta de Compensación que va fer-se càrrec dels serveis i que encara, en el present, no ha aconseguit negociar amb l’Ajuntament un plà de serveis adequat a les noves circumstàncies.

Mas Altaba va ser establerta pocs anys després, cap al 1975, en la vessant dels turons més propera a la Tordera, també en una zona boscosa, prop de l’estació del tren de l’Empalme. La mida mitjana de les parcel.les per sobre dels 1000 m2, va resultar aquí significativament més costosa no tant pel valor intrínsic de les terres agrícoles requalificades sino pels tres anys de fort desenvolupament econòmic que el pais estava endegant i que va causar una important inflació.