Data de publicació: 12 de Setembre de 2004
Quan, fa pocs dies, recomanàvem assistir a l'acte que el Taller havia organitzat per a la Diada nacional, ho fèiem des del sincer convenciment de poder ser partícips d'un fet molt interessant. Ara, un cop passat, podem dir que les nostres expectatives es van quedar curtes: el concert de Dolors Lafitte trigarà molt de temps en esborrar-se de la nostra memòria, i amb una mica de sort, mai ho farà completament.
Per a molts, el nom de la cantant Dolors Lafitte ens retreu a bastants anys enrere, quan era una de les components del moviment conegut com d' “Els setze jutges”; per a altres, potser es tracta d'una intèrpret desconeguda, ja que no és una de les habituals dels circuits artístics. I després d'escoltar-la i de sentir-la (i en aquest cas és imprescindible emprar tots dos verbs), hem de lamentar la nostra poca atenció cap a aquesta dona.
La primera imatge de Dolors Lafitte sorprèn. Molt petita, extremadament prima, amb un llarg i blanc cabell que li cau per l'imperceptible esquena, amb un llarg vestit d'un color blau molt viu i amb un ulls extremadament oberts i receptius, el primer que fa quan puja a l'escenari no és agafar un instrument musical, sinó encendre quatre petites espelmes en un racó, descalçar-se i fer sonar unes petites campanetes per tres cops, omplint d'energia l'espai. Si hem estat capaços d'observar i respectar aquests detalls, podem entendre que estem a punt de participar en un acte que anirà molt més enllà d'un recital de cançons, i que ens permetrà traspassar el paper d'espectadors per entrar en una altra dimensió molt especial, i que malauradament, se'ns presenta en ben poques ocasions.
El Pou de glaç és un marc idoni pel repertori musical de Dolors Lafitte. Quan canta Ramon Llull, quan parla admirativament dels càtars, quan ens regala un cant en llatí del Llibre vermell de l'Abadia de Montserrat, quan musica el poeta Carles Duarte ..., no cal tancar els ulls per transportar-nos a un lloc adient: ja hi som. Sembla com si fóssim en un espai tancat, gairebé secret, lluny dels sorolls que ens destorben i que ens dificulten la nostra vida.Ens podem oblidar de tot el que ens envolta: en aquell precís moment només existim nosaltres i aquella música.
Lafitte es fa acompanyar per Joan Miró, jove intèrpret que domina una variada gamma d'instruments de corda i de vent d'èpoques i cultures passades. Una veu i un instrument, o a voltes, una veu i dos instruments, sobren per comunicar tot un sentiment que no ens passa indiferents.
I com trobar paraules per descriure la seva interpretació de cançons tradicionals catalanes? Com oblidar El cant dels ocells, l'Emigrant o Els segadors? Per la meva part, només puc dir que les recordaré tant de temps com l'Arnau trigarà a oblidar com canten els ànecs.
El Taller d'Història ha encertat de ple organitzant aquest concert; el repte serà que les properes edicions estiguin al nivell del d'enguany. Una darrera reflexió: crec que amb senzills actes com aquest, és fa molt més per la nostra consciència nacional que amb tants actes institucionals buits de sentiment.
