Data de publicació: 23 d'Abril de 2005
Diumenge passat, dia 17, van començar les tradicionals sortides culturals del Taller d’Història, amb la visita al monestir de Vallbona de les Monges (a la comarca de l’Urgell) com a eix central.
Després d’una breu passejada pel poble de Verdú, ens vam dirigir fins Vallbona de les Monges, poble creat pel monestir i no a l’inrevés, com és habitual. Vam tenir ocasió de fer una detallada visita pels tres elements fonamentals del complex: el claustre, la sala capitular i l’església
No entrarem en massa detalls, ja que qui estigui interessat pot trobar força informació a la pàgina web www.vallbona.com, però si que hem de fer esment d’algunes dades rellevants. Per exemple, que si es té la sort de trobar el guia que ens va acompanyar a nosaltres, es podrà gaudir d’una excepcional informació, explicada amb tant de convenciment i de manera tan pedagògica com si la narrés el mateix creador del monestir.
El claustre és un lloc perfecte per observar en un mateix espai els diferents estils d’arquitectura de l’època medieval, des del primer romànic (segle XII), fins el romànic ja més perfeccionat (segle XIII), el gòtic (segle XIV) i finalment, el neoromànic del segle XV. I tot això perquè a cada un d’aquests segles es va construir un dels quatre costats del claustre, ja que s’anava edificant segons les disponibilitats econòmiques de la comunitat.
La sala capitular ens mostra com evolucionava la construcció, amb l’aprofitament de la llum solar i dels espais. Finalment, l’església, de creu llatina, és un exemple dels principis de l’Orde del Císter: simplicitat i senzillesa per a un major acostament a Déu.
Després de la visita i les fotos de grup de rigor, tornada a l’autocar i breu desplaçament fins el poble de Guimerà. Primer de tot el dinar, al restaurant Sant Jordi. Què podem destacar? Doncs tot: la rapidesa en el servei malgrat ser un grup tan nombrós, la qualitat i quantitat dels plats i l’ambient càlid i agradable.
I sense descans, la visita. Guimerà és un petit poble que sorprèn als visitants per la seva perfecta identificació amb el paisatge. Aquest, aspre i sec, amb força tonalitats del marró de la terra i de les pedres, dóna personalitat a un reguitzell de cases que, apilonades i en ascens, pugen fins el cim de la muntanya, on una torre, darrera resta del gran castell de Guimerà, corona el cim. Durant la passejada, sorprenia el silenci absolut i l’absència de vilatans pels carrers. I si hom pensava en la calor de l’estiu, neguitejava la duresa de la vida en aquell indret del país.
Molt interessant la primera sortida d’enguany del Taller. La segona, el mes de juny i a la Cartoixa d’Scala- Dei.
